La Cambra de Comerç de Barcelona, en col·laboració amb l’equip d’AQR-Lab de la Universitat de Barcelona, revisa a l’alça la previsió de creixement de l’economia catalana per al 2026 en tres dècimes i per al 2027 en dues dècimes, fins al 2,8% i al 2,0%, respectivament. La revisió respon principalment al bon comportament del PIB durant el primer semestre de l’any i a l’impuls del turisme, que ha registrat rècords d’arribades i de despesa, en part per la inestabilitat geopolítica en destinacions competidores. També es revisa quatre dècimes a l’alça la previsió d’inflació, fins al 3,7% el 2026, amb una lleugera moderació de cara al 2027 (3,4%).
La demanda interna continuarà sent el principal motor de l’economia, però perdrà dinamisme en els pròxims trimestres. El consum privat es moderarà, frenat per la inflació, l’alça dels tipus d’interès i un mercat laboral menys dinàmic. La inversió mantindrà el dinamisme durant el 2026, impulsada per l’habitatge i la fase final d’execució dels fons NGEU, si bé es moderarà de cara al 2027 per la finalització dels fons europeus i per l’augment dels tipus d’interès.
Les exportacions de béns continuen perdent dinamisme, si bé la gradual recuperació dels països europeus, els nostres principals socis comercials, hauria de reduir la pèrdua d’impuls de la demanda exterior. D’altra banda, els serveis turístics han estat el component més dinàmic durant el primer semestre de 2026, beneficiats per la inestabilitat geopolítica en destinacions competidores, i han compensat parcialment l’estancament de les exportacions de béns. Tanmateix, aquest impuls del turisme s’hauria de moderar el 2027.
La inflació es preveu que se situï en el 3,7% durant el 2026 i en el 3,4% el 2027, per sobre del nivell objectiu del Banc Central Europeu (2%) a causa del conflicte a l’Orient Mitjà iniciat el febrer d’enguany. La durada i la intensitat d’aquest conflicte continuaran determinant l’efecte sobre els preus energètics, tot i que les mesures aprovades pel govern poden esmorteir part del seu impacte.
Sense l’efecte de la regularització, el creixement de les afiliacions s’hauria moderat els darrers mesos
L’afiliació a la Seguretat Social manté un ritme de creixement elevat i dinàmic, i entre gener i setembre acumula un increment interanual del 2,5%. Aquest dinamisme s’explica, en bona part, per la regularització extraordinària d’immigrants. Des de l’inici del procés, l’afiliació de persones de fora de la Unió Europea s’ha accelerat amb intensitat, mentre que la d’espanyols (80% del total d’afiliacions) i la de ciutadans comunitaris (5% del total) s’ha moderat respecte dels mesos anteriors.
El turisme compensa parcialment l’estancament de les exportacions no turístiques
Les exportacions no turístiques a l’estranger pràcticament s’han estancat. En termes reals, han crescut un 0,3% i un 0,4% interanual en els dos primers trimestres de 2026, respectivament, lluny dels nivells registrats el 2025. En conjunt, l’aportació de les exportacions no turístiques al creixement del PIB va ser lleugerament negativa durant el segon trimestre d’enguany.
El turisme és el component més dinàmic de la demanda externa. A preus constants, la despesa dels turistes estrangers creix un 5,2% interanual a l’agost (mitjana mòbil de tres mesos), impulsada per la inestabilitat geopolítica en destinacions competidores.
L’enduriment de les condicions financeres amenaça la demanda d’habitatge
S’observa un repunt en el nombre d’habitatges acabats entre el juliol de 2025 i el maig de 2026, si bé el nombre d’habitatges en construcció mostra una evolució menys definida, amb un increment acumulat del 17,4% entre gener i maig, però mantenint-se en nivells similars als observats els darrers set anys. Tot i aquest repunt, el nombre d’habitatges construïts continua sent molt inferior al de noves llars constituïdes.
Els mercats anticipen dues pujades dels tipus d’interès europeus en els trimestres vinents, fet que ha impulsat l’euríbor a 12 mesos a l’alça, situant-se en un 3,2% el setembre d’enguany. L’encariment del finançament, la persistència de la inflació, que redueix el poder adquisitiu de les llars, i la divergència entre l’evolució dels preus de venda dels habitatges i els salaris observada, especialment a partir de 2024, podria disminuir la demanda solvent en un futur pròxim.
El nombre de compravendes es manté en nivells elevats, si bé comença a mostrar senyals d’alentiment. En concret, entre gener i juliol de 2026, les compravendes registren una caiguda del 0,4% respecte al mateix període de l’any anterior. Si la demanda solvent es redueix prou, el nombre de compravendes disminuiria, afectant el ritme de creixement dels preus de venda.
La bretxa del PIB per capita amb Madrid s’eixampla, però no per una pitjor productivitat
Catalunya s’ha distanciat de Madrid en termes de PIB per capita al llarg dels últims 25 anys. L’any 2025, el PIB per capita català representava el 83% del madrileny, onze punts percentuals menys que l’any 2000 (94%). En canvi, la productivitat s’ha mantingut relativament estable respecte a Madrid.
La divergència s’explica gairebé del tot per la diferència en la ràtio entre ocupats i població, és a dir, el percentatge de persones ocupades sobre la població total. Mentre que l’any 2000 les taxes d’ocupació eren pràcticament iguals a les dues comunitats (48,5% a Catalunya i 48,6% a Madrid), el 2025 la diferència s’ha eixamplat fins als 8,2 punts percentuals (49,5% i 57,7%, respectivament). Ni la taxa d’atur ni la ràtio entre la població activa i la població total expliquen la divergència.
La clau és l’extensió del mercat de treball de Madrid més enllà dels seus límits administratius. Aquests treballadors que resideixen en altres comunitats autònomes contribueixen al PIB de Madrid, però no compten com a població resident, fet que eleva el PIB per capita madrileny. Per tant, Catalunya no perd posicions perquè la seva força de treball sigui relativament menys productiva, sinó perquè una part del PIB generat a Madrid reflecteix la contribució creixent de persones no residents.
Respecte al conjunt d’Espanya, Catalunya també perd posicions en PIB per capita, però manté un diferencial positiu elevat. El PIB per capita català ha passat de representar el 121% de la mitjana espanyola al 114%, mentre que el diferencial de productivitat es manté estable al voltant del 106%. En aquest cas, la pèrdua de posicions s’explica per la convergència parcial de la ràtio entre la població activa i la població total de la resta d’Espanya amb la catalana, amb un diferencial que ha passat de 3,7 punts percentuals l’any 2006 a 2,2 el 2025.
